Reflexió entorn de l’article de premsa «Les anticuades TIC» [sic]

Fa un mes, Bernat Joan, reconegut sociolingüista, prolífic autor, polític i professor eivissenc, va publicar un article d’opinió sota el títol «Les anticuades TIC» [sic]. Com que conec el seu tarannà d’opinador que no passa mai desapercebut, en veure el títol del seu article, hi vaig entrar de seguida, encuriosida i divertida a la vegada, perquè hi vaig veure un joc de paraules, les anTICuades TIC, al més pur estil de @juanfratic  ( exemple 1exemple 2). Però en començar a llegir vaig haver de descartar la intencionalitat de l’autor, i vaig veure que havia estat més una errada tipogràfica que no un joc lingüístic.

El fet és que així com anava avançant la lectura més m’anava sorprenent pel desconeixement que l’admirat autor mostrava i del qual em semblava que es vanagloriava, una actitud en absolut pròpia d’una persona que treballa en el món de l’ensenyament. No puc resistir entrar en el debat, precisament ara, perquè en aquest semestre és quan tenc la docència de la meva assignatura de tecnologia educativa, i pot ser un bon objecte de discussió i reflexió a classe.

L’article comença plantejant una situació quotidiana en la qual es descriu la facilitat amb què els infants usen la tecnologia mòbil. Preocupa cap a on pot portar aquest argument, però, en definitiva, res a dir de moment, perquè és evident que la societat de la informació i el coneixement es caracteritza per l’omnipresència de la tecnologia, amb la qual els més joves es familiaritzen des d’edats primerenques:

“Una au pair, llegeixi’s una cuidadora d’infants petits, comenta a una de les meues filles que enguany té una feina relativament tranquil·la, perquè té cura d’uns nens (tots de menys de tres anys) que no li donen mica de feina: es passen tot el temps amb l’ipad, interaccionant tranquil·lament amb aquelles coses que els criden més l’atenció. Les generacions nascudes després de la caiguda del Mur de Berlín tenen les tecnologies de la informació i de la comunicació tan incorporades a la seua vidadiària que ni les noten. Formen part d’allò en què no fa falta pensar, com respirar o moure’s.”

Des d’aquesta situació contextualitzada, Joan torna un parell de dècades endarrere i recorda els seus inicis amb la tecnologia d’aquella època. I és aquí on els arguments comencen a ser més discutibles:

“Entre els vuitantes i els norantes del segle passat ja s’observava alguna cosa de tot això. Record que vaig acceptar de coordinar, en un centre educatiu, un projecte sobre incorporació de mitjans audiovisuals a l’Edu[c]ació, sense tenir-ne ni idea, perquè estava convençut que els meus alumnes ja sabrien com manejar un vídeo o com fer funcionar una càmera per filmar o com fer anar una màquina digital. Jo no en sabia, però sempre hi havia algun alumne que sabia fer anar els aparells. La meua feina consistia, bàsicament, a buscar-hi la productivitat pedagògica (cosa que, amb una mica de creativitat, he de reconèixer que no costava massa).”

Traslladant els arguments al món de la salut i la medicina, us deixaríeu mai atendre per un metge que reconeix no saber-ne, d’aquella malaltia que se li planteja? No resultaria una situació una mica surrealista si un metge acceptàs portar un pacient si es fa càrrec del seu propi diagnòstic? I per què en educació és un argument del qual hom es pot sentir orgullós? Per què en educació ens podem permetre assumir ensenyaments que desconeixem? És evident que l’accés a la informació ha reorganitzat els rols del professorat, que ha passat de ser el garant del contingut a ser el garant de la metodologia, però, des de quan la creativitat és un procés per compensar les incompetències del professorat? És obvi que la creativitat com a procés ha de formar part de la innovació i millora en l’aprenentatge, però sempre des del coneixement i la professionalitat del professorat, i no per suplir-los.

Tot seguit, es recupera l’argument dels nadius i immigrants digitals:

“La generació que ara té trenta anys ja ha crescut en una societat marcada per les tecnologies de la informació i la comunicació (això que, usant les sigles, en diuen les TIC). Les tenen plenament incorporades al seu disc dur, i les fan servir per a tot allò que consideren necessari.

Els que passam dels cinquanta ens hi hem adaptat com hem pogut, i hem de pensar-nos-ho, fins i tot per fer servir aquelles eines a les que puguem estar més habituats. Però els joves, els joves, senzillament, hi respiren, amb les TIC. No hi han de pensar, formen part del seu quefer quotidià, les porten ben endins i això és un fet al qual no li donen cap importància. Com no en donam a anar amb bicicleta o a saber nedar, els que som capaços de fer-ho.”

O és que no heu conegut mai persones majors molt hàbils en tecnologia i persones joves poc hàbils? L’ús dels aparells garanteix un ús crític per a l’aprenentatge? La diferència no està en l’edat, i això ja és un argument superat en aquests moments en l’àmbit de la tecnologia educativa. Les diferències generacionals varen ser un argument que va ajudar molt en el desenvolupament de les TIC a l’educació, i, per tant, no hauria estat tant desgavellat si no fos perquè arriba una dècada tard – de fet, ja fa anys que De la Torre (2007) en el seu blog va exposar les limitacions d’aquesta visió a l’educació. Prensky (2001) es va fer globalment conegut amb els seus articles sobre nadius i immigrants, però, temps després, la seva teoria ja ha estat superada per dos nous conceptes, que intenten observar diferències amb arguments sobre usos i comportaments en el món virtual (White, 2008 ; White i Le Cornu, 2011 ).

De l’argument generacional passa a les TIC en la programació i  la formació del professorat. I aquí és on la ferida es fa més profunda:

“No puc entendre, per tant, el paper que les antiquades TIC fan dins els programes educatius. Per exemple, quan es fan les programacions dels cursos acadèmics, encara es deixa un apartat perquè els diferents departaments diguin què faran a través de les TIC. No deixen, emperò, cap espai per dir com educaran el diafragma per respirar bé, com es dedicaran a caminar pels passadissos o com pujaran les escales. Sobre aquests temes, prou més controvertits (i igual de vells), res de res. Però, en canvi, s’ha de deixar constància sobre què es farà a través de les TIC.

Un altre exemple: en els cursos de formació del professorat hi ha una sobreabundància de TIC. Es poden trobar cursos sobre aplicació de tal o tal programa informàtic, sobre ús de determinades eines vinculades a les tecnologies de la informació i la comunicació, i un llarguíssim i embafador etcètera. La gent s’hi apunta per fer punts, naturalment. Però tothom qui té menys de trenta-cinc anys ho troba, senzillament, al·lucinant. Tan al·lucinant com que un curset de macramé doni més punts a l’hora de trobar feina com a professor que no una doble titulació en una carrera vinculada a la de la primera llicenciatura o graduació.

Habitualment, aquests tipus de cursos estan farcits d’alumnes que, de la matèria ensenyada, en saben molt més que no els professors que la imparteixen. I que, a més, no donen cap ni una importància a aquest coneixement, de tant incorporat que ja el tenen a la seua vida quotidiana.

Avui dia, dedicar-se a fer cursos de formació del professorat (o de l’alumnat) basats en l’ús de les TIC ha quedat tan antiquat com si es fessin cursos d’Urbanitat, de Tasques de la Llar per a senyoretes o de principis bàsics del Nacional-Catolicisme (encara que això que segur que comptaria amb el suport de determinats personatges públics ben coneguts de tothom).”

En realitat, el que és antic és veure la formació en TIC com una formació centrada en el nivell tècnic. L’ús de les eines no garanteix l’aprenentatge ni la capacitat d’ús crític de les TIC. La competència digital és multifacètica i no es redueix només a la dimensió tècnica, sinó que està formada per tres dimensions més: la cognitiva, la sociocomunicativa i l’axiològica (Area, 2002 ). Igual com l’accés a l’educació no garanteix l’equitat, l’accés a les eines no garanteix un ús reflexiu ni autoregulat per a la creació de coneixement. Les eines ens poden servir per fer el mateix, per reproduir un ensenyament tradicional o per a la transformació del sistema educatiu. I si el nostre objectiu és el segon, es necessita una profunda reflexió pedagògica que permeti l’anàlisi de la nostra pràctica docent. No es tracta de fer cursos d’eines, es tracta que la formació faci palesa la importància de la metodologia per sobre de la tecnologia. I això sense formació és difícil d’assolir. També fa temps que sabem que, en la qüestió dels ordinadors a les aules, la clau és la metodologia (Barba i Capella, 2010) i, per això, és el principi fonamental en què la formació docent inicial i permanent en TIC està basada.

Amic Bernat: el teu article serà un recurs valuós per al debat i la reflexió pedagògica quant a les implicacions educatives de les TIC a l’educació i a la necessitat de la formació i el desenvolupament de la competència digital des del coneixement profund de la metodologia. Esper que algun dia en parlem en persona i puguem arribar a acords sobre la professionalitat docent i el rol de les TIC en els processos d’ensenyament-aprenentatge del segle XXI.

facebooktwittergoogle_pluspinterestlinkedintumblrmail
This entry was posted in Educational Technology, Teacher Education, Uncategorized. Bookmark the permalink.

One Response to "Reflexió entorn de l’article de premsa «Les anticuades TIC» [sic]"

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


*